El juglar fa lliscar els dits per les cordes de l’instrument, produint una nota greu i sostinguda que vibra a l’aire com un presagi.
«Voleu saber com hem arribat a aquest carreró sense sortida? Feu memòria, si és que la por no us ha assecat els records. Fa vint anys, Cormyr era un jardí sota el sol d’estiu. El rei Azoun V… ah, ell era el mirall on tots ens volíem mirar. Noble, protector, un home de cor pur que estimava la terra i el seu poble. Però el sol es pon, i aquell maleït dia de l’explosió, el món es va tornar cendra».
«Tots recordeu el relat oficial: un objecte màgic defectuós, un accident lamentable… i en un instant, la corona va quedar òrfena. Azoun V, la reina i el petit príncep de només cinc anys van passar a ser llegenda. El germà del rei, l’únic que va sobreviure malgrat les ferides, va emergir de les runes per agafar unes regnes que, potser, feia massa temps que desitjava».
«Però les corones no canvien el cor dels homes, només el mostren tal com és. On Azoun era llum, el seu germà és ombra. Viure al costat d’un sant és difícil, i la gelosia és una herba que creix ràpida en el silenci. Ara, el tron està ocupat per un home que no busca el bé de Cormyr, sinó el seu propi reflex en l’or. Un tirà que s’alimenta de por i de favoritismes, envoltat de voltors que li riuen les gràcies a canvi de poder».
El juglar s’inclina cap a vosaltres, xiuxiuejant amb una guspira de determinació als ulls.
«Però escolteu bé el que diu el vent de la nit. No tothom ha oblidat el pes d’una mà justa. A les esquerdes dels murs de Suzail, entre els murmuris de les tavernes i el silenci dels boscos, la Resistència batega. Som molts els que enyorem el passat i mirem el present amb fàstic. Hem viscut a les ombres durant dues dècades, esperant, però ja hem arribat al límit. La paciència s’ha esgotat i el tauler ja està preparat».