«Jo havia de ser el seu escut. Tenia cinc anys… cinc anys. El ferro i l’acer poden aturar una espasa, però contra aquell foc blau de la màgia… les nostres armadures només van servir de taüts»
Aparença i presència
La Bel és una dona alta, d’esquena ampla i una constitució atlètica que el temps i l’abandonament han començat a desgastar. Té els cabells grisos, recollits de qualsevol manera en una trena desfeta que li cau per l’esquena. El seu rostre, de faccions dures i expressió cansada, està marcada pel passat: una gran cicatriu de cremada lletja li puja pel costat del coll fins a la galta dreta, un record físic del foc màgic de l’explosió de fa 20 anys.
Ja no vesteix l’armadura de plaques polida de la Guàrdia de la Corona. Ara porta roba civil senzilla i gastada, coberta per una capa de viatger esparracada de color gris fosc. Tot i així, sota la capa encara conserva (i amaga de la vista pública) les seves velles gamberes de cuir amb l’emblema reial esborrat i, lligada fermament a la cintura, la seva espasa llarga reglamentària. Encara manté la postura ferma d’una soldat d’elit, però camina amb la pesadesa de qui porta massa remordiments a sobre.
Quan es parla de la situació actual de la ciutat, mostra un profund cinisme i un ressentiment silenciós cap als actuals governants de Cormyr. Malgrat el seu estat d’abandonament, el seu instint protector segueix intacte: si veu que algú ataca o abusa d’un nen o d’algú indefens als carrers de Suzail, la disciplina d’elit de la Bel desperta en un segon amb una fúria i una precisió letals que espanten els criminals locals.
