La Kalia conserva les faccions fines, elegants i clàssiques de la seva estirp elfa, però la bellesa tradicional s’amaga sota una profunda capa de cansament, dolor i trauma. La seva pell és extremadament pàl·lida, gairebé translúcida, fruit dels dies de tancament i pèrdua de sang. Té unes orelles que són el recordatori permanent de la seva tortura: les puntes punxegudes han estat tallades de forma basta amb un ganivet. Tot i que la ferida està cicatritzada gràcies a la intervenció de la màgia dels seus salvadors, ha quedat com una línia de pell rosada, llisa i arrodonida (fent que semblin gairebé humanes, però amb la marca de la mutilació).
El seu cabell, d’un to ros platejat o cendra que abans devia brillar sota el sol, ara està despentinat, apagat i li cau a rodals sobre la cara. El més magnètic de la seva presència són els seus ulls ametllats, de color verd maragda profund; uns ulls que, malgrat la feblesa del seu cos, cremen amb una barreja salvatge de por recent i una determinació freda i perillosa.
La Kalia es troba en un estat de xoc emocional latent. Està visiblement feble, tant física com emocionalment, i el seu cos tremola si sent sorolls forts o moviments bruscos a la cambra. Parla poc, amb una veu feble que de vegades s’esquerda, però les seves paraules no són de derrota, sinó de ràbia continguda.
Porta una camisa senzilla de lli blanc i uns pantalons foscos que li ha donat en Valerius; la roba li ve clarament gran, accentuant la seva imatge de fragilitat actual. Acostuma a col·locar-se al llit abraçant-se els genolls contra el pit, com si busqués fer-se petita per protegir-se del món. No li agrada que la toquin sense avís previ.
Està trencada, sí, però no vençuda.