Les ombres es mouen. No hauria de ser així, no a aquestes hores de la nit, però allà estan. Refugiats en un racó quasi sense respirar, un grup de fugitius es desplaça pels carrers foscos de Cormyr.
Passos. Molts passos. Un grup de siluetes apareix de cop des de la penombra del carreró. Corren espantats, gairebé a cegues, d’una banda a l’altra. Es giren un segon, amb els ulls oberts de bat a bat pel pànic, abans de continuar la fugida. Protegeixen alguna cosa sota les capes fosques, s’ajuden a aixecar quan un d’ells ensopega amb les llambordes humides… Estan desesperats.
I llavors, el ferro. El maleït ferro.
El silenci de la nit s’esmicola. El dringar violent de les armadures pesades i el repic rítmic i contundent de les botes militars fan retrunyir les parets de pedra. Són ells. La Guàrdia de Cormyr. Els Dracs Porpres.
El carreró s’il·lumina de cop amb el fulgor ataronjat de les torxes, que tallen la foscor i dibuixen ombres gegantines a les façanes. «Tanqueu la sortida de l’est!», ressona un crit d’ordre des de la rereguarda. Es cansen de córrer, van a per totes. El soroll metàl·lic de les espases en desembeinar-se gela la sang.
La persecució es torna implacable, una cacera salvatge. Els fugitius canvien de direcció, giren a la desesperada cap a un carreró més fosc en un intent gairebé impossible de burlar els guàrdies, que ja els trepitgen els talons. Estan a punt d’enxampar-los, la distància s’escurça a cada segon…