Aparença i presència
A la cantonada més fosca del Compàs Trencat, allà on la llum de les llànties amb prou feines gosa entrar, s’hi alça una silueta que sembla tallada a cops de roca. En Thulm no necessita parlar; la seva monumental presència de goliat és l’única llei que regeix el lloc quan la nit es torna massa sorollosa. Vesteix un guardapits de cuir sargit que amb prou feines conté la seva musculatura de gegant, decorada amb els patrons grisencs de la seva pell i velles cicatrius que parlen de gèlids cims llunyans. Vigila el local pràcticament immòbil, gairebé com una estàtua, descarregant de tant en tant tota la seva atenció en algun detall aparentment insignificant, com el gat de la taverna que dorm plàcidament vora els seus peus massissos.
Si goses creuar-te amb la seva mirada, et trobaràs amb uns ulls distants i freds que semblen avaluar el teu pes abans de decidir si ets una amenaça. En Thulm és un home de poques paraules —sovint cap—, una fortalesa de silenci enmig del xivarri de les gerres de cervesa. Però darrere d’aquesta façana de pedra i indiferència, s’hi amaga un escut infranquejable. Els assidus del Compàs Trencat saben que, sota la seva mirada severa, hi batega un cor desinteressat; l’esperit d’un guardià silenciós que no dubtarà ni un segon a posar el seu propi cos davant de qualsevol que busqui abusar dels febles. En Thulm no busca la glòria dels herois, sinó la pau d’aquells que ha decidit protegir.
El vigilant
Hi havia un silenci incòmode la nit que en Thulm va creuar per primer cop la porta del Compàs Trencat, sagnant i exhaust, exiliat dels cims gèlids per motius que mai ha confessat. Qualsevol altre taverner hauria agafat una ballesta o hauria cridat la guàrdia davant d’un goliat d’aquella envergadura, però la Mariel Dane només va haver de mirar-lo als ulls per reconèixer la mirada d’un supervivent que ho havia perdut tot. Sense dir cap paraula, l’exexploradora va lliscar una gerra d’hidromel i un plat d’estofat calent sobre la barra, i després va assenyalar amb el cap l’habitació del fons on guardava les mantes de recanvi. Aquell acte de pura i directa generositat, sense preguntes ni condicions, va calar més profund en el cor d’en Thulm que qualsevol jurament de sang.
Des de llavors, la relació entre tots dos s’ha forjat en els detalls callats i en un respecte mutu que no necessita discursos. La Mariel, amb el seu caràcter honest i directe, és de les poques persones que sap interpretar perfectament els silencis d’en Thulm: un lleu moviment de cella del goliat és suficient perquè ella sàpiga quina taula comença a ser problemàtica, i un cop de drap de la Mariel a la barra li indica a ell quan ha de fer un pas endavant per imposar respecte. Ella li ofereix el caliu d’una llar i la llibertat de ser qui és sense jutjar-lo, mentre que en Thulm ha trobat en la taverna de la Mariel la seva nova «tribu» i el refugi que el món exterior li va negar.
En Thulm treballa com a vigilant del Compàs Trencat no per un salari, sinó per una lleialtat infranquejable cap a la dona que li va estendre la mà quan era una ànima a la deriva. Per a ell, la Mariel és l’àncora de la taverna i en Thulm és l’escut que la protegeix de qualsevol tempesta; sap que l’antiga exploradora es pot defensar sola, però el seu cor enorme l’empeny a ser la primera línia de defensa perquè ella no hagi de tornar a desembeinar l’espasa si no és estrictament necessari. Junts han convertit el local en un lloc segur per als viatgers, on la seguretat de la Mariel darrere de la barra i la presència de pedra d’en Thulm a la cantonada garanteixen que, al Compàs Trencat, fins i tot el més feble trobi un respir.